dijous, 25 d’abril de 2013

L'experimentació i la curiositat: dos conceptes vitals per al bon desenvolupament.

M'han deixat un llibre que m'ha semblat del tot interessant: “La ciencia de ser padres” de la Margot Sunderland. El contingut del llibre és a partir de molts estudis realitzats sobre l'impacte que té l'educació en el desenvolupament del cervell del nen/a i també de l'experiència real de moltes famílies. A partir d'aquí, dona alguns consells i pautes per poder resoldre alguns reptes en l'educació dels nostres fills/es.
Sunderland té una visió equilibrada i no cau en posicionaments massa dràstics com ho podrien fer altres i la veritat és que m'ha agradat perquè crec que és molt respectuosa amb els nens/es però també sap quan cal aplicar algunes pautes per educar. Parla basant-se en termes científics (en la neurociència: segregacions hormonals, cervell, glàndules pituitaries...) un camp que sempre m'ha apassionat i que ja vaig estudiar quan feia la carrera de psicologia, així que no em ve tant de nou.
Però el que m'ha semblat interessant i per això el títol del post, és quan ens parla del sistema de cerca; un sistema genèticament instintiu que es troba al cervell i que quan s'activa en els mamífers aquests surten a investigar i explorar el seu entorn amb curiositat. Als ésser humans, aquest sistema de cerca fa que s'activin les ganes de viure, l'energia per explorar allò desconegut i l'ànsia per descobrir les coses. També estimula la constant motivació i les ganes d'aconseguir les nostres fites. És un concepte de vital importància si el que volem és viure amb plenitud i crec que cal incentivar aquestes ganes de cerca als infants ja de ben petits, doncs aquest sistema és com un múscul, que quan més s'utilitza  millor funciona i per tant, serem més curiosos, creatius i motivats. Per contra, si el que fem és no utilitzar-lo i passar llargues estones davant la TV,  o dirigint les activitats, aquest sistema de cerca serà ben poc actiu i portarà a la indecisió, al pensament poc creatiu i a la falta de noves idees. Suterland ens indica que hi ha estudis que demostren que molta gent, si de petit/a no ha tingut aquesta curiositat ni el sistema de cerca activat, d'adults els és molt difícil activar aquest interès per la vida i, generalment, són persones que porten anys fent el mateix sense ser feliços però que no busquen més alternatives perquè així han anat fent tota la vida. Solen ser gent amb poques ganes en tot, amb poca capacitat d'innovació i de canvis.
Animem als nostres fills i filles a ser curiosos, a cercar, a investigar i experimentar tant com vulguin, perquè estarem fent-los créixer amb interès, motivació i ganes de fer coses, ganes de resoldre problemes i de lluitar fins al final per allò que considerin important. No els tallem les ales. Sí que és cert que tenim sempre el factor temps en contra, però podem trobar moments per deixar-los experimentar i explorar i que gaudeixin fent-ho.   Valdrà la pena.

diumenge, 14 d’abril de 2013

La criança d'aferrament (Apego)

Arrel d'un debat que van fer aquesta setmana al programa  de TV "para todos la 2", he pensat que estaria bé penjar-lo aquí al blog perquè m'ha semblat interessant. De fet, tot i que a la taula del debat han volgut posar gent amb dos punts de vista diferents, crec que al final tots estaven d'acord en que el més important és que els pares i les mares tinguin respecte als seus fills/es i que els aportin allò que necessiten en cada moment ja que això pot arribar a influir molt en el seu desenvolupament futur. Res nou, per tant, i crec sincerament que no hi pot haver ningú que hi estigui en desacord.
Cada vegada són més les parelles que opten per aquest tipus de criança empàtica, que reforça l'establiment dels vincles afectius segurs entre pare/mare i fill/a, no deixen que el seu nadó plori i que intenten, en la manera del possible, que els seu fill/a estigui en tot moment relaxat i satisfet i amb les necessitats físiques i emocionals ben cobertes. En aquest debat es parla d'aquests vincles però també dels límits, que per mi, no han d'estar mai separats.

Us deixo l'enllaç:

Debat sobre criança d'aferrament

dimarts, 2 d’abril de 2013

El control d'esfínters. Pautes de com i quan treure el bolquer.


Aprofitant que ha arribat la primavera i aviat començarà el bon temps i la calor, molts pares i mares que tenim criatures al voltant dels dos anys, ens comencem a plantejar el tema de treure els bolquers als nostres fills/es.
És cert que en la infància res no és exacte i per tant no hi ha una edat concreta per treure el bolquer (tot i que solen estar preparats a a partir dels 18 mesos fins als 36 aprox, i en el cas de les nenes, sempre van una mica més avançades). Però el que cal mirar  no és tant els mesos de l'infant sinó la seva evolució. Cal saber que cada nen/a té un ritme i una maduresa concreta i hem d'estar atents a tot això. La meva filla gran, quan tenia 18 mesos, ja vèiem que hi tenia interès i identificava quan tenia caca o pipí i, tot i que vam esperar un parell de mesos que a la llar d'infants ens donessin l'OK per treure-li conjuntament, la veritat és que va anar molt bé. Ara, amb la petita que té 23 mesos, ja veig que ens hem d'esperar una mica més a donar el pas perquè tot i que sap identificar quan s'ha fet el pipí i la caca, no mostra massa interès en asseure's a la gibrella. La veritat és que ganes no me'n falten de perdre de vista els bolquers, però no la veiem preparada del tot i ens esperarem.
Si vosaltres sou d'aquests pares i mares que esteu pensant en treure els bolquers als vostres fills/es, us poso un seguit de pautes que poden ser útils per poder assolir amb cert èxit aquest aprenentatge:
  • Com a pares/mares (o educadors/es), hem d'haver rebut algunes senyals per part de l'infant sobre una certa consciència de control o sensacions de l'aparell excretor: tinc caca (quan ja va brut), tinc pipi, he fet pipí...I que, per tant, ho sap comunicar d'alguna manera a l'adult.
  • Si manté el bolquer sec durant un parell d'hores
  • Si se sent prou còmode i a gust estant assentat/ada a la gibrella i hi té cert interès.

Un cop hem vist que està a punt, cal:
  • Tenir la gibrella disponible i oferir-li quan sembla que en té ganes o ens ho demana.
  • Deixar que s'hi estigui una estona  però no més del que ell/a vulgui.
  • Estar atents quan fa una hora i mitja o un parell que no ha fet res, a recordar-li que no té bolquer i si té ganes d'anar a fer un pipí.
    Portar roba prou adient perquè l'infant pugui practicar tot sol.
  • No posar els bolquers en casos que a nosaltres ens convé i per la nostra comoditat (si hem d'anar en cotxe, si anem al super..). Cal no confondre a l'infant i si els hem tret de dia, els traiem del tot. D'aquesta manera el procés d'aprenentatge no es veu alterat.
  • Quan se li escapi el pipí o la caca al damunt, mai el renyarem, ni li direm que això només ho fan els nens petits ni mira quina marranada...No. Li direm que no s'amoïni, que no passa res i que aviat ho aprendrà.
  • En canvi, quan aconsegueixi fer un pipí o caca a la gibrella, sí que podem reforçar-ho positivament i dir-li a l'infant que estem molt contents, que s'està fent molt gran, i mil festes més.També podem fer que tiri ell mateix el pipí o la caca al wc perquè prengui consciència i que tiri de la cisterna.
  • En cas que ens n'adonem que realment l'infant no està preparat encara, que no ho passa bé i està inquiet i trist sense els bolquers, podem tornar a posar-li definitivament fins a esperar a veure'l preparat de nou (poden passar uns mesos). Cal estar atents, i si hem de retardar el fet de treure-li els bolquers, no passa res.

Altres coses a tenir en compte són:  
  • Explicar amb certa antelació l'intenció de treure els bolquers, i si pot ser, ens podem ajudar d'alguns contes que expliquen de manera força entenedora per ells aquest pas.
  • De nit i durant les migdiades, podem treure-li més tard, quan tingui l'hàbit de dia adquirit.
  • Si l'infant va a l'escola bressol, cal anar alhora amb ells i tenir-hi comunicació constant.
  • Cal tenir un bon estoc de roba de recanvi i calcetes o calçotets.