diumenge, 5 de gener de 2014

Per què no s'ha d'obligar als infants a fer petons o abraçades.

Aquest enllaç és d'un article que m'ha semblat del tot interessant i que ara, en èpoques de festes de Nadal es repeteix constantment en moltes llars: el fet d'obligar a un infant a fer petons a familiars i gent que quasi no coneix i que no hi té confiança. Cal obligar-los? Per mi, la resposta és rotunda, no.
Al següent article hi trobo totes les raons que calen per a defensar el No.

Per què no s'ha d'obligar a fer petons i abraçades

diumenge, 28 de juliol de 2013

Deixem als infants sols.

Aquest títol  us pot semblar erroni o incomplet, (sembla que li falti el NO davant), però la veritat és que el títol és aquest amb una intenció clara:  fer entendre que moltes vegades (crec que per manca de temps o per comoditat nostra), solem deixar poques estones sols als infants fent coses que podrien servir moltissim per assolir certs aprenentatges i certa autonomia personal.
Es poden descriure molts casos, però un de clar és el de les sabates. Ens hem parat a pensar que un infant de 2 o 3 anys que no sap ni per on començar a posar-se una sabata senzilla, no és que sigui un infant amb problemes sinó que quasi segur que és un infant al qui mai l'han deixat una estona per poder practicar i investigar com es posa aquella sabata al seu peu? És evident que aprenen de nosaltres i és per això que hem de donar-los certes pautes però també molt de temps i oportunitats perquè vegin com poden aconseguir coses assequibles per ells mateixos. L'exemple de la sabata es pot extrapolar al fet de pujar-se els pantalons, els calçotets o calcetes, agafar una cullera i menjar-se un iogurt tot sol/a...
Penso que moltes vegades, pares, mares, avis i educadors/es també, anem per feina i els fem tot als infants, sense parar a pensar que no els fem cap bé així, que no els eduquem en l'autonomia sinó que els estem malacostumant i fent perdre una cosa tant important com el fet d'aprendre a ser autònoms i a valer per sí mateixos. És increïble la de vegades que s'arriba a sentir el “no puc” en nens i nenes de 3 anys sense haver fet el gest ni tant sols d'intentar-ho.
Podem parlar també del menjar, doncs molts infants de més d'un any encara no han tingut mai l'oportunitat de menjar-se sols ni un iogurt, ni tant sols de punxar una forquilla al peix o truita perquè “amb el triturat anem més ràpid i és més net”.
Està bé que els deixem que investiguin sols, que provin, que s'equivoquin i s'enfadin i diguin “no puc” tantes vegades com calgui, ja sigui perquè posen les dues cames al mateix camal del pantaló o perquè la sabata se l'han posada a l'altre peu o perquè el iogurt li regalima pitet avall.... És bo que vegin que no tot és tan fàcil, però també és molt bo que descobreixin que poden fer-ho sols (primer amb ajuda dels adults, és clar) i després seguint indicacions verbals fins que ells sols, anar provant, arribin a ser capaços.
Cal paciència, temps i confiança en els nostres infants i les seves possibilitats per poder-los donar una bona educació. Després se senten tan bé quan veuen que poden fer coses i adquireixen certa autonomia que els fa pujar l'autoestima i els fa ser més autònoms i feliços. 
Ara que venen vacances, és un bon moment per deixar-los aprendre i assajar tantes vegades com calgui, potser val la pena d'aprofitar-ho.

Bon estiu a tothom!!




dissabte, 29 de juny de 2013

Consells i pautes per treure el xumet

 Ja fa temps que li anem dient a la nostra filla de quasi 26 mesos que aviat haurem de deixar les pipes i que les donarem al Drac de Terrassa o al Patge Xiu-Xiu perquè realment la veiem molt enganxada Però ha estat aquest matí, quan he vist que hem de començar a actuar aviat i potser el Xiu-Xiu ens queda massa lluny... resulta que estava al llit estirada amb les tres úniques pipes que té: una a la boca, l'altra al nas (no ven bé dins) i una altra a l'ull...això ja era força dantesc de veure...però el pitjor ha estat sentir-la dir: “T'estimo molt, pipes!”. Hòstima, tenim un problema!!

Per una banda, ens va molt bé el xumet, tant a pares i mares com als nens/es, perquè és cert que els calma i els tranquil·litza, però tots sabem que a partir dels dos anys pot ser nociu per les dents, la parla i el paladar. Cal doncs, cap a aquesta edat, començar a plantejar-nos la retirada així que em poso les piles i aprofito per fer un breu recull d'estratègies i pautes per dur amb cert èxit aquesta operació:
  • Hem de conscienciar a l'infant que aviat deixarem el xumet perquè s'està fent gran i que és per als més petitons, que és dolent per les dents i la boca, que ara no l'entenem bé quan parla amb el xumet a la boca. Cal anar fent aquest treball dies o mesos abans.
  • Procurar fer el pas quan no hi hagi canvis a la vista: adaptacions escolars, arribada d'un germà/na. És important esperar a fer-ho al moment idoni.
  • Es recomana fer-ho de manera gradual, per exemple, deixar-lo a casa quan sortim i anar espaiant els moments que el porta a la boca fins que només el porti per dormir o en moments "crítics" i estressants per ell: gana, son, visita al pediatre...
  • Ens pot ajudar força explicar-li alguns contes que parlen. N'hi ha de molt graciosos i que els deixa ben bocabadats: El xumet de la nina de l'editorial Corimbo és molt bo o l'Adéu, xumet, de l'Editorial Combel, aquest últim bastant interactiu per fer amb els nens/es (hi ha enganxines i fins i tot una medalla).

  • Cal una bona dosi de paciència, sobretot a l'hora de posar-los a dormir, perquè segurament és quan més el trobaran a faltar. És aconsellable, per poder substituir el “mono”, donar-los un nino a algun objecte que els calmi una mica i, el més important, un cop hem tret el xumet, procurarem no defallir. El millor que podem fer és no tenir-ne cap a l'abast i així evitem temptacions.

Si tenim sort ens podem trobar que sigui ell/a sol/a qui deixi el xumet, de sobte i quan sembla que estan més enganxats que mai, s'agobien i el tiren a la brossa  i no el demanen mai més o, com el cas de la meva filla gran,  perden la seva pipa preferida i no hi ha manera de trobar un xumet substitut del seu gust. La veritat és que va passar un mono considerable varies nits, però va ser la manera de deixar-lo per sempre.

Com ja sabem, cada nen i nena és un món i per tant, només em queda dir-vos: Que tinguem sort!

diumenge, 5 de maig de 2013

Triar l'Escola Bressol. Què caldria tenir en compte?

Demà s'inicia el període de preinscripció a les Escoles Bressol i és important, abans de fer-la, tenir clars alguns aspectes de cada centre (tot i que una altra cosa és si entren o no, que en molts casos és una autèntica loteria).
Tenint en compte que molts nens i nenes s'hi passaran moltes hores, cal mirar bé quina escola triar i hem d'estar-ne ben convençuts i segurs. Si només ens guiem pel preu de les mensualitats anem molt malament i estem perjudicant al nostre fill/a que és qui ha d'estar-se allà moltes hores, a vegades fins a 9 hores al dia. Per tant, sí que és important el tema econòmic, però no hauria de ser l'únic requisit ni el primer a mirar a l'hora de decidir-nos.

Algunes coses que podem considerar, són:

-Intentar visitar el màxim d'escoles bressol del barri o zona que ens interessa (com a molt en seran 4 o 5, tampoc cal fer una ruta extensa). 
-Saber quin projecte educatiu tenen a cada escola. A alguns pares els interessarà més un projecte que un altre, i això és el que determinarà, en gran part, com estarà l'infant a l'aula. No és el mateix una escola bressol que té com a projecte educatiu l'estimulació primerenca ( amb anglès, bits, fitxes...) que una que fa servir un altre projecte més lliure, més experimental i menys dirigit, per exemple.
-Saber del cert el nombre d'educadores i mestres que hi ha per aula i nen/a. Les ràtios són molt importants a l'hora de poder atendre amb condicions les necessitats de cada infant.
-Les instal·lacions: Mirar que l'escola tingui espais amplis, un pati suficientment gran (s'hi passen molta estona explorant i jugant), aules diàfanes i amb llum natural, espais propis on menjar i dormir, sala de psicomotricitat, material sensorial i educatiu divers, els tipus de joguines, la importància que hi hagi cuina pròpia i, sobretot, tenir en compte les mesures de seguretat: endolls allunyats de l'alçada dels petits, portes amb sistema degudament revisat per evitar les enganxades dels dits, lavabos amb pica a l'abast, canviador i vàters adaptats als infants, baranes a les escales...
-És important poder parlar amb la direcció del centre o el personal educatiu, ens pot deixar clar si és el tipus de persona que ens dona confiança i podem veure si creu en el projecte d'escola  i mostra sensibilitat i respecte dels infants.


Pel que que fa als preus, hi ha tres tipus de quotes diferents, en funció de la titularitat del centre i del municipi on visquem:

Les Llar d'Infants de la Generalitat: Són escasses i les que tenen les quotes més baixes (tot i que de cara al curs 2013-14 han apujat un 20%). Una mensualitat de 9 a 17h sense menjador  pot sortir per 118 euros més o menys. 
Pel que fa a les Escoles Bressol municipals dependran de cada municipi, però els preus solen rondar, sense menjador, en uns 140-160 euros la mensualitat. 
Les llars privades o millor dit concertades, tenen preus que oscil·len entre els 180-250 €, depenent del centre, amb horari de 9 a 17h o 18h, sense menjador. 
El preu de menjador hauriem de sumar-li a totes uns 150-170 euros aprox., depenent molt també de cada centre.

En resum, hi ha moltes coses a mirar abans de matricular als nostres fills a l'Escola Bressol, cal estar segurs que el lloc escollit és el millor per al nostre fill/a ja que molts d'ells s'hi passaran moltes hores i  necessitaran estar ben atesos. No ens ha de servir la frase que he sentit  alguna vegada: "total, a aquesta edat, no fan quasi res, i si de cas ja mirarem bé el tema de l'escola a partir dels 3 anys". Quan sento frases com aquestes no puc entendre que hi hagi pares que encara pensin així...No són guarderies que “guarden” nens, són llar d'infants, escoles bressol, espais educatius on la finalitat és la de contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i cognitiu dels infants (evidentment en en col·laboració amb les seves famílies), proporcionant-los un clima i entorn de confiança per tal que se sentin acollits i, a més a més, amb moltes expectatives d'aprenentatge.
Tinguem respecte als nostres fills/es i escollim l'escola que creiem que es mereixen. 





dijous, 25 d’abril de 2013

L'experimentació i la curiositat: dos conceptes vitals per al bon desenvolupament.

M'han deixat un llibre que m'ha semblat del tot interessant: “La ciencia de ser padres” de la Margot Sunderland. El contingut del llibre és a partir de molts estudis realitzats sobre l'impacte que té l'educació en el desenvolupament del cervell del nen/a i també de l'experiència real de moltes famílies. A partir d'aquí, dona alguns consells i pautes per poder resoldre alguns reptes en l'educació dels nostres fills/es.
Sunderland té una visió equilibrada i no cau en posicionaments massa dràstics com ho podrien fer altres i la veritat és que m'ha agradat perquè crec que és molt respectuosa amb els nens/es però també sap quan cal aplicar algunes pautes per educar. Parla basant-se en termes científics (en la neurociència: segregacions hormonals, cervell, glàndules pituitaries...) un camp que sempre m'ha apassionat i que ja vaig estudiar quan feia la carrera de psicologia, així que no em ve tant de nou.
Però el que m'ha semblat interessant i per això el títol del post, és quan ens parla del sistema de cerca; un sistema genèticament instintiu que es troba al cervell i que quan s'activa en els mamífers aquests surten a investigar i explorar el seu entorn amb curiositat. Als ésser humans, aquest sistema de cerca fa que s'activin les ganes de viure, l'energia per explorar allò desconegut i l'ànsia per descobrir les coses. També estimula la constant motivació i les ganes d'aconseguir les nostres fites. És un concepte de vital importància si el que volem és viure amb plenitud i crec que cal incentivar aquestes ganes de cerca als infants ja de ben petits, doncs aquest sistema és com un múscul, que quan més s'utilitza  millor funciona i per tant, serem més curiosos, creatius i motivats. Per contra, si el que fem és no utilitzar-lo i passar llargues estones davant la TV,  o dirigint les activitats, aquest sistema de cerca serà ben poc actiu i portarà a la indecisió, al pensament poc creatiu i a la falta de noves idees. Suterland ens indica que hi ha estudis que demostren que molta gent, si de petit/a no ha tingut aquesta curiositat ni el sistema de cerca activat, d'adults els és molt difícil activar aquest interès per la vida i, generalment, són persones que porten anys fent el mateix sense ser feliços però que no busquen més alternatives perquè així han anat fent tota la vida. Solen ser gent amb poques ganes en tot, amb poca capacitat d'innovació i de canvis.
Animem als nostres fills i filles a ser curiosos, a cercar, a investigar i experimentar tant com vulguin, perquè estarem fent-los créixer amb interès, motivació i ganes de fer coses, ganes de resoldre problemes i de lluitar fins al final per allò que considerin important. No els tallem les ales. Sí que és cert que tenim sempre el factor temps en contra, però podem trobar moments per deixar-los experimentar i explorar i que gaudeixin fent-ho.   Valdrà la pena.

diumenge, 14 d’abril de 2013

La criança d'aferrament (Apego)

Arrel d'un debat que van fer aquesta setmana al programa  de TV "para todos la 2", he pensat que estaria bé penjar-lo aquí al blog perquè m'ha semblat interessant. De fet, tot i que a la taula del debat han volgut posar gent amb dos punts de vista diferents, crec que al final tots estaven d'acord en que el més important és que els pares i les mares tinguin respecte als seus fills/es i que els aportin allò que necessiten en cada moment ja que això pot arribar a influir molt en el seu desenvolupament futur. Res nou, per tant, i crec sincerament que no hi pot haver ningú que hi estigui en desacord.
Cada vegada són més les parelles que opten per aquest tipus de criança empàtica, que reforça l'establiment dels vincles afectius segurs entre pare/mare i fill/a, no deixen que el seu nadó plori i que intenten, en la manera del possible, que els seu fill/a estigui en tot moment relaxat i satisfet i amb les necessitats físiques i emocionals ben cobertes. En aquest debat es parla d'aquests vincles però també dels límits, que per mi, no han d'estar mai separats.

Us deixo l'enllaç:

Debat sobre criança d'aferrament

dimarts, 2 d’abril de 2013

El control d'esfínters. Pautes de com i quan treure el bolquer.


Aprofitant que ha arribat la primavera i aviat començarà el bon temps i la calor, molts pares i mares que tenim criatures al voltant dels dos anys, ens comencem a plantejar el tema de treure els bolquers als nostres fills/es.
És cert que en la infància res no és exacte i per tant no hi ha una edat concreta per treure el bolquer (tot i que solen estar preparats a a partir dels 18 mesos fins als 36 aprox, i en el cas de les nenes, sempre van una mica més avançades). Però el que cal mirar  no és tant els mesos de l'infant sinó la seva evolució. Cal saber que cada nen/a té un ritme i una maduresa concreta i hem d'estar atents a tot això. La meva filla gran, quan tenia 18 mesos, ja vèiem que hi tenia interès i identificava quan tenia caca o pipí i, tot i que vam esperar un parell de mesos que a la llar d'infants ens donessin l'OK per treure-li conjuntament, la veritat és que va anar molt bé. Ara, amb la petita que té 23 mesos, ja veig que ens hem d'esperar una mica més a donar el pas perquè tot i que sap identificar quan s'ha fet el pipí i la caca, no mostra massa interès en asseure's a la gibrella. La veritat és que ganes no me'n falten de perdre de vista els bolquers, però no la veiem preparada del tot i ens esperarem.
Si vosaltres sou d'aquests pares i mares que esteu pensant en treure els bolquers als vostres fills/es, us poso un seguit de pautes que poden ser útils per poder assolir amb cert èxit aquest aprenentatge:
  • Com a pares/mares (o educadors/es), hem d'haver rebut algunes senyals per part de l'infant sobre una certa consciència de control o sensacions de l'aparell excretor: tinc caca (quan ja va brut), tinc pipi, he fet pipí...I que, per tant, ho sap comunicar d'alguna manera a l'adult.
  • Si manté el bolquer sec durant un parell d'hores
  • Si se sent prou còmode i a gust estant assentat/ada a la gibrella i hi té cert interès.

Un cop hem vist que està a punt, cal:
  • Tenir la gibrella disponible i oferir-li quan sembla que en té ganes o ens ho demana.
  • Deixar que s'hi estigui una estona  però no més del que ell/a vulgui.
  • Estar atents quan fa una hora i mitja o un parell que no ha fet res, a recordar-li que no té bolquer i si té ganes d'anar a fer un pipí.
    Portar roba prou adient perquè l'infant pugui practicar tot sol.
  • No posar els bolquers en casos que a nosaltres ens convé i per la nostra comoditat (si hem d'anar en cotxe, si anem al super..). Cal no confondre a l'infant i si els hem tret de dia, els traiem del tot. D'aquesta manera el procés d'aprenentatge no es veu alterat.
  • Quan se li escapi el pipí o la caca al damunt, mai el renyarem, ni li direm que això només ho fan els nens petits ni mira quina marranada...No. Li direm que no s'amoïni, que no passa res i que aviat ho aprendrà.
  • En canvi, quan aconsegueixi fer un pipí o caca a la gibrella, sí que podem reforçar-ho positivament i dir-li a l'infant que estem molt contents, que s'està fent molt gran, i mil festes més.També podem fer que tiri ell mateix el pipí o la caca al wc perquè prengui consciència i que tiri de la cisterna.
  • En cas que ens n'adonem que realment l'infant no està preparat encara, que no ho passa bé i està inquiet i trist sense els bolquers, podem tornar a posar-li definitivament fins a esperar a veure'l preparat de nou (poden passar uns mesos). Cal estar atents, i si hem de retardar el fet de treure-li els bolquers, no passa res.

Altres coses a tenir en compte són:  
  • Explicar amb certa antelació l'intenció de treure els bolquers, i si pot ser, ens podem ajudar d'alguns contes que expliquen de manera força entenedora per ells aquest pas.
  • De nit i durant les migdiades, podem treure-li més tard, quan tingui l'hàbit de dia adquirit.
  • Si l'infant va a l'escola bressol, cal anar alhora amb ells i tenir-hi comunicació constant.
  • Cal tenir un bon estoc de roba de recanvi i calcetes o calçotets.